Codi 53 Bis : La filla de l'amant d'A.M Homes

Les relacions entre els/les pares/mares i els/les fills/filles sempre és un bon tema per a un llibre. Especialment perquè en el fons tracten de les diferències generacionals que, si normalment ja són motiu de conflicte, encara ho són més si parlem de llaços familiars. Aquest any hem pogut ja llegir obres impactants com La pianista d'Elfriede Jelinek que es submergeix en una relació materno-filial molt tòxica i Elizabeth Strout ens ha demostrat que es pot fer un llibre profund a partir d'una narrativa aparentment senzilla. Però teníem altres llibres que haguessin pogut ocupar el seu lloc. 

Un d'aquests va ser La filla de l'amant, de l'escriptor nord-americana A.M. Homes que, de forma autobiogràfica, ens explica la seva relació amb els seus pares biològics (ella és adoptada) i com això l'obsessiona fins al punt d'intentar conèixer la vida d'aquests i també dels seus pares adoptius. S'ha de reconèixer que considerem a A.M. Homes una escriptora a tenir en compte com a cronista crítica del típic estil de vida americà com es pot llegir en el seu millor llibre Música para corazones incendiados (que mai hem pogut programar per manca d'exemplars).

Per què vam descartar aquest títol? Doncs perquè pensàvem que Elizabeth Strout mereixia aquest espais (gràcies sobretot a la seva importància actual) i perquè vam decidir guardar-nos aquest títol per a un possible propera programació del Pla 9. S'ha de ser previsor!

Codi 53 : Em dic Elizabeth Strout

Una de les grans virtuts de la literatura i també dels seus encants és la capacitat per aportar noves plomes al món editorial (també podríem dir que es publiquen massa llibres, però aquest és un altre tema). I una de les darreres figures en aparèixer ha estat Elizabeth Strout que ara veu com les millors llibreries mundials exposen el seu darrer llibre, Tot és possible, com un dels grans esdeveniments de l'any. 

Tot s'ha de dir, Strout va tenir un començament literari prou digne amb Amy e Isabelle (1998), però no va ser fins la publicació d'Olive Kitteridge, que va guanyar el Premi Pulitzer a Estats Units (2009) i el Llibreter a Catalunya (2010), que va veure reconeguda la seva narrativa. Fins al punt de tenir una adaptació en forma de sèrie (que ara ja és millor que el cinema) amb l'oscaritzada Frances MacDormand de protagonista.

A partir d'aquest moment qualsevol dels seus llibres ha estat esperat amb gran expectativa per lectors i crítics i no acostumen a decebre'ls. També perquè Strout ha estat capaç de començar a lligar els seus llibres en una mena de món privat al voltant del poble d'Amgash i de la necessitat dels seus personatges per deixar una vida de penúria per anar a buscar un futur millor (i més modern) a grans ciutats com Nova York (present tant a Em dic Lucy Barton i a Els germans Burgess). I tot sempre a partir d'una prosa aparentment senzilla que amaga tot un complex laberint d'emocions.