dimarts, 3 de maig del 2016

Codi 34 : I demà serem clons...

Comencem aquesta entrada parafrasejant un llibre de John Varley, Y mañana serán clones, per situar-nos. El cuerpo de Hanif Kureishi ens ha apropat una possible solució a un problema ara per ara irresoluble: la vellesa i, en definitiva, la mort. És veritat que, segurament, la seva intenció no anava tant en aquesta direcció sinó, més aviat, en la voluntat de reflexionar sobre el concepte de persona, l'experiència i les segones oportunitats. Però podem comprovar que, sigui quina sigui la seva aproximació, molts escriptors han tractat aquest tema.

Un dels temes clàssics és l'aparició dels clons, com el primer llibre que hem citat, que escriptors com Kazuo Ishiguro amb No em deixis mai (que també hem tingut el plaer de llegir aquest any), Michael Marshall Smith amb Clones (el títol en anglès Spares és més significatiu), Kate Wilhem ja l'any 1977 amb La estación del crepúsculo o John Scalzi amb La vieja guardia, per dir alguns, han anat tractant aquest tema amb més o menys fortuna.

Però els clons (així com els robots) ja es comencen a veure una mica superats per la tecnologia i quan parlem de tecnologia que ens permeti ser immortals (perquè estem parlant d'això, no?) ara ja podem oferir una altra possibilitat: la transferència de la nostra personalitat a mitjans informàtics en el que seria l'aparició d'alguna forma d'intel·ligències artificials (tot i que amb base humana). En aquest cas és especialment interessant l'obra d'autors com Charles Stross (Accelerando) o  Greg Egan (Ciudad Permutación), tot i que ja us avisem, no són lectures fàcils. Però, es clar, quan ens posem a filosofar sobre què significar ser humà o les possibilitats de transcendir el nostre límit físic i temporal ja podem assumir que haurem de transitar per espais desconeguts!