dimarts, 24 de novembre de 2015

Codi 30 : No em deixis mai de Kazuo Ishiguro

A la sessió de desembre ens trobem amb un llibre molt allunyat de Les partícules elementals de Houellebecq. De la mà de Kazuo Ishiguro anem a parar a una món una mica "diferent" de l'actual (no explicarem com per no espatllar la sorpresa). En aquest llibre, però, les emocions són el més important. No deixa de ser un llibre dur, però també bell, dolç, intimista... Una joia!

Parlem de No em deixis mai i el podeu trobar a l'apartat corresponent.



Codi 29: El fantàstic, el fantàstic...

Aquest any, amb la proposta de ciència-ficció, tenim una paradoxa important entre els escriptors que llegirem. I és que, a alguns, reconèixer que han escrit ciència-ficció els provoca una situació incòmoda. Segurament per por a que els seus llibres quedin integrats dins d'un gènere "menor" (segons la seva opinió) o que bona part dels lectors pensin que el tema pot ser massa fantàstic. Això ho veurem amb Kazuo Ishiguro el proper mes de desembre, per exemple.

Però s'ha de destacar que Michel Houellebecq no s'inclou en aquesta categoria. Lector de ciència-ficció i d'altres gèneres fantàstics, les seves obres acostumen a incloure alguna pinzellada de la seva àmplia cultura del gènere. Fins i tot podríem dir que els seus llibres intenten preveure el comportament de la societat occidental en el futur proper (amb Plataforma com a exemple), així que, en el fons, està desenvolupant un subgènere que podríem anomenar "ciència-ficció dels propers cinc minuts". I, d'altres llibres seus, com La possibilitat d'una illa, incorporen tota una línia narrativa de ciència-ficció.

Més encara, quants autors d'aquest nivell poden presumir d'haver dedicat un llibre a un dels mestre del fantàstic com és H.P. Lovecraft (i aquí lliguem la programació d'aquest any amb la primera edició del Pla 9 on vam tenir el plaer de llegir El cas de Charles Dexter Ward)? Doncs, Michel Houellebecq ho pot dir amb el llibre H.P. Lovecraft : contra el mundo, contra la vida






Codi 29 : A l'escenari...

Ja sabeu que en aquest club de lectura ens agrada donar un cop d'ull a les possibles adaptacions que s'han portat a terme dels llibres que llegim cada any. Normalment, aquestes adaptacions són cinematogràfiques però, de tant en tant, trobem alguna sorpresa en clau de teatre. Aquest és el cas de Les partícules elementals, que el director de teatre Julien Gosselin (qui, per cert, ja té experiència amb llibres complicats, ja que va signar l'adaptació de 2666 de Roberto Bolaño) amb la col·laboració del mateix Michel Houellebecq (sempre polifacètic) han portat a l'escenari. L'obra es va estrenar l'any 2013 i l'èxit de la proposta ha permès que, encara avui, estigui de gira pels escenaris d'Europa.

Les imatges ens demostren una escenografia austera i freda, molt en consonància amb el llibre, que deixa parlar als personatges en aquesta estructura de quasi-monòleg que també trobem a la versió impresa.

Tindrem la sort de que s'estreni als nostres teatres? I ens atreviríem a anar-hi?




Codi 29 : Les partícules elementals de Michel Houellebecq

Per aquest novembre, teníem un llibre molt especial: polèmic, provocador, fred, pessimista i fins i tot desagradable... Però un llibre d'aquells que tothom hauria de llegir en algun moment (com a mínim en els clubs de lectura): Les partícules elementals de Michel Houellebecq, un enfant terrible de les lletres franceses, amb moltes coses a dir (encara que no ens agradi com ens ho diu). 

Com sempre, vam elaborar un dossier que podeu trobar a la pàgina corresponent.




dimarts, 3 de novembre de 2015

Codi 28 : Suburbia

Quan llegeixes un llibre com The Leftovers et dones compte que la història només pot funcionar en un
ambient tant americà com pot ser un suburbi o una urbanització de classe mitjana-alta com el de Pendleton. I és que aquest tipus de comunitat és un pilar bàsic de l'estructura social americana. Més o menys tothom aspira a tenir una casa unifamiliar, amb dos fills, un gos, un garatge amb espai per a 2 o 3 cotxes i participar en els esdeveniments socials que es programin a la població. Després, el que passi portes endins, ja és un altre tema.

Tant important és la imatge narrativa d'aquests espais que els escriptors americans (i alguns anglesos) pràcticament han dedicat tota la seva obra a desenvolupar i analitzar les vivències de les famílies que sobreviuen en aquests paradisos de la classe mitjana. 
Entre els noms més famosos podem trobar escriptors com John Cheever (des d'aquí us recomanem el seu imprescindible recull de contes La geometría del amor (*)), Raymond Carver (amb Catedral com a exemple de la seva obra de contes curts amb mirades ràpides i parcials dels personatges) o John Updike (amb la saga del seu personatge Conejo).

Però si aquests són els grans noms de la literatura dels suburbis, podem trobar un bon grapat d'escriptors moderns que segueix el fil d'aquests grans mestres. El més famós és, actualment, Jonathan Franzen que va impactar amb Les correccions i que, des de llavors, s'ha convertit en un autor de referència. A part d'ell podem també destacar el punt de vista femení de A.M Homes (Música para corazones incendiados) o Lorrie Moore (Ocells d'Amèrica).

Però podríem seguir dient noms: Charles Baxter (El festín del amor), David Sedaris (Mi vida en Rose), Richard Yates (Revolutionary Road)... i menteix qui digui que la sèrie Mad Men no és un fill audiovisual d'aquest subgènere literari tant i tant americà.

Qui sap! Potser en properes edicions del Club de Lectura Pla 9 ens dóna per dedicar-li un cicle sencer a aquest tipus d'obres. 

(*) Disponible a la vostra biblioteca pública de Mollet del Vallès més propera.

Codi 28 : The Leftovers en imatges

Amb el moment dolç que està vivint la televisió a nivell de sèries de ficció, no és d'estranyar que una obra com The Leftovers hagi tingut també la seva oportunitat de ser adaptada per a la pantalla petita (tot i que cada vegada és més gran). 

El mateix Tom Perrotta està involucrat en la posada en escena del seu llibre, així que hem d'entendre que els canvis que ha patit la història, que n'hi ha (personatges amb rols diferents o de nova creació) tenen el seu vist-i-plau.

La sèrie, de deu episodis, ha tingut prou èxit com per que tingui una segona temporada que, està clar, haurà de plantejar nous arguments un cop esgotats els del llibre. Però si continuen comptant amb la sensibilitat de Tom Perrotta a l'hora d'analitzar les relacions personals segur que pagarà molt la pena!