dimarts, 24 de novembre de 2015

Codi 30 : No em deixis mai de Kazuo Ishiguro

A la sessió de desembre ens trobem amb un llibre molt allunyat de Les partícules elementals de Houellebecq. De la mà de Kazuo Ishiguro anem a parar a una món una mica "diferent" de l'actual (no explicarem com per no espatllar la sorpresa). En aquest llibre, però, les emocions són el més important. No deixa de ser un llibre dur, però també bell, dolç, intimista... Una joia!

Parlem de No em deixis mai i el podeu trobar a l'apartat corresponent.



Codi 29: El fantàstic, el fantàstic...

Aquest any, amb la proposta de ciència-ficció, tenim una paradoxa important entre els escriptors que llegirem. I és que, a alguns, reconèixer que han escrit ciència-ficció els provoca una situació incòmoda. Segurament per por a que els seus llibres quedin integrats dins d'un gènere "menor" (segons la seva opinió) o que bona part dels lectors pensin que el tema pot ser massa fantàstic. Això ho veurem amb Kazuo Ishiguro el proper mes de desembre, per exemple.

Però s'ha de destacar que Michel Houellebecq no s'inclou en aquesta categoria. Lector de ciència-ficció i d'altres gèneres fantàstics, les seves obres acostumen a incloure alguna pinzellada de la seva àmplia cultura del gènere. Fins i tot podríem dir que els seus llibres intenten preveure el comportament de la societat occidental en el futur proper (amb Plataforma com a exemple), així que, en el fons, està desenvolupant un subgènere que podríem anomenar "ciència-ficció dels propers cinc minuts". I, d'altres llibres seus, com La possibilitat d'una illa, incorporen tota una línia narrativa de ciència-ficció.

Més encara, quants autors d'aquest nivell poden presumir d'haver dedicat un llibre a un dels mestre del fantàstic com és H.P. Lovecraft (i aquí lliguem la programació d'aquest any amb la primera edició del Pla 9 on vam tenir el plaer de llegir El cas de Charles Dexter Ward)? Doncs, Michel Houellebecq ho pot dir amb el llibre H.P. Lovecraft : contra el mundo, contra la vida






Codi 29 : A l'escenari...

Ja sabeu que en aquest club de lectura ens agrada donar un cop d'ull a les possibles adaptacions que s'han portat a terme dels llibres que llegim cada any. Normalment, aquestes adaptacions són cinematogràfiques però, de tant en tant, trobem alguna sorpresa en clau de teatre. Aquest és el cas de Les partícules elementals, que el director de teatre Julien Gosselin (qui, per cert, ja té experiència amb llibres complicats, ja que va signar l'adaptació de 2666 de Roberto Bolaño) amb la col·laboració del mateix Michel Houellebecq (sempre polifacètic) han portat a l'escenari. L'obra es va estrenar l'any 2013 i l'èxit de la proposta ha permès que, encara avui, estigui de gira pels escenaris d'Europa.

Les imatges ens demostren una escenografia austera i freda, molt en consonància amb el llibre, que deixa parlar als personatges en aquesta estructura de quasi-monòleg que també trobem a la versió impresa.

Tindrem la sort de que s'estreni als nostres teatres? I ens atreviríem a anar-hi?




Codi 29 : Les partícules elementals de Michel Houellebecq

Per aquest novembre, teníem un llibre molt especial: polèmic, provocador, fred, pessimista i fins i tot desagradable... Però un llibre d'aquells que tothom hauria de llegir en algun moment (com a mínim en els clubs de lectura): Les partícules elementals de Michel Houellebecq, un enfant terrible de les lletres franceses, amb moltes coses a dir (encara que no ens agradi com ens ho diu). 

Com sempre, vam elaborar un dossier que podeu trobar a la pàgina corresponent.




dimarts, 3 de novembre de 2015

Codi 28 : Suburbia

Quan llegeixes un llibre com The Leftovers et dones compte que la història només pot funcionar en un
ambient tant americà com pot ser un suburbi o una urbanització de classe mitjana-alta com el de Pendleton. I és que aquest tipus de comunitat és un pilar bàsic de l'estructura social americana. Més o menys tothom aspira a tenir una casa unifamiliar, amb dos fills, un gos, un garatge amb espai per a 2 o 3 cotxes i participar en els esdeveniments socials que es programin a la població. Després, el que passi portes endins, ja és un altre tema.

Tant important és la imatge narrativa d'aquests espais que els escriptors americans (i alguns anglesos) pràcticament han dedicat tota la seva obra a desenvolupar i analitzar les vivències de les famílies que sobreviuen en aquests paradisos de la classe mitjana. 
Entre els noms més famosos podem trobar escriptors com John Cheever (des d'aquí us recomanem el seu imprescindible recull de contes La geometría del amor (*)), Raymond Carver (amb Catedral com a exemple de la seva obra de contes curts amb mirades ràpides i parcials dels personatges) o John Updike (amb la saga del seu personatge Conejo).

Però si aquests són els grans noms de la literatura dels suburbis, podem trobar un bon grapat d'escriptors moderns que segueix el fil d'aquests grans mestres. El més famós és, actualment, Jonathan Franzen que va impactar amb Les correccions i que, des de llavors, s'ha convertit en un autor de referència. A part d'ell podem també destacar el punt de vista femení de A.M Homes (Música para corazones incendiados) o Lorrie Moore (Ocells d'Amèrica).

Però podríem seguir dient noms: Charles Baxter (El festín del amor), David Sedaris (Mi vida en Rose), Richard Yates (Revolutionary Road)... i menteix qui digui que la sèrie Mad Men no és un fill audiovisual d'aquest subgènere literari tant i tant americà.

Qui sap! Potser en properes edicions del Club de Lectura Pla 9 ens dóna per dedicar-li un cicle sencer a aquest tipus d'obres. 

(*) Disponible a la vostra biblioteca pública de Mollet del Vallès més propera.

Codi 28 : The Leftovers en imatges

Amb el moment dolç que està vivint la televisió a nivell de sèries de ficció, no és d'estranyar que una obra com The Leftovers hagi tingut també la seva oportunitat de ser adaptada per a la pantalla petita (tot i que cada vegada és més gran). 

El mateix Tom Perrotta està involucrat en la posada en escena del seu llibre, així que hem d'entendre que els canvis que ha patit la història, que n'hi ha (personatges amb rols diferents o de nova creació) tenen el seu vist-i-plau.

La sèrie, de deu episodis, ha tingut prou èxit com per que tingui una segona temporada que, està clar, haurà de plantejar nous arguments un cop esgotats els del llibre. Però si continuen comptant amb la sensibilitat de Tom Perrotta a l'hora d'analitzar les relacions personals segur que pagarà molt la pena!






dijous, 17 de setembre de 2015

Codi 28 : The Leftovers de Tom Perrotta

Un cop presentada la programació i l'esperit d'aquest curs, és qüestió d'entrar en matèria... que tenim moltes lectures apassionants per endavant! Així que aquí us portem el primer dossier del curs que ens explica alguns aspectes de The Leftovers de Tom Perrotta. 

Així que ja el podeu anar a consultar a la pàgina corresponent de dossiers!



dimarts, 8 de setembre de 2015

Pla 9 2015-2016 : És ciència-ficció... encara que no ho sembli!

Quan, des de la Biblioteca Can Mulà, vam decidir posar en marxa aquest club de lectura dedicat a la promoció de la literatura de gènere érem conscients que alguns dels gèneres que es tractarien podrien ser més complicats pels lectors que d'altres. I el més complicat era, sens dubte, el de la ciència-ficció. Però sabíem que en algun moment ens hauríem d'encarar amb aquest repte. 

Un cop assumit que s'havia de fer aquest pas (al cap i a la fi aquest és l'objectiu bàsic del Pla 9), la següent pregunta era lògica: com? L'opció ràpida hagués estat dissenyar una programació sobre ciència-ficció amb grans clàssics i obres de referència dels darrers anys. Ens hagués quedat un menú molt potent però, com comentàvem anteriorment, la ciència-ficció pot arribar a ser un plat de difícil digestió per a molts usuaris. Ja sigui perquè el consideren excessivament fantàstic o perquè planteja conceptes científics que poden provocar que la lectura sigui més feixuga... o perquè els lectors considerin que aquest gènere es mou dins d'uns paràmetres propis que poden provocar que endinsar-se en aquest tipus de literatura sigui una experiència complicada. Tot i això, i l'èxit de la programació 2014-2015 on ja es van programar llibres relacionats amb la ciència-ficció, ens ha fet decantar-nos per una aproximació més subtil. I per això ens aprofitem que la ciència-ficció està molt present al nostre voltant... encara que no ho sembli.

Al cap i a la fi, la ciència-ficció està vivint una nova joventut en el medi audiovisual amb sèries i pel·lícules que són obertament d'aquest gènere... però també hi ha altres obres on la ciència-ficció és una excusa per desenvolupar històries de caràcter molt més quotidià. Tampoc ens enganyem, molta ciència-ficció té com a objectiu fantasiejar amb el futur de la humanitat. Per tant, seguim (com aquest any) parlant de persones, encara que després vestim la història amb naus espacials, forats negres i tot tipus de criatures extraterrestres.

Així que aquesta aproximació ens va semblar apropiada per fer una introducció progressiva a aquest gènere. Com sempre de la mà d'un bon grapat de bons llibres que ens permetran seguir emocionant-nos i, perquè no, seguir discutint sobre la nostra realitat. 

I recordeu que si voleu conèixer la programació d'aquest any només heu d'anar a la pàgina corresponent.


dilluns, 7 de setembre de 2015

Resum temporada 2014-2015

Com cada any que acabem un cicle, i abans de començar el següent (en la propera entrada us farem cinc cèntims de la temàtica de la temporada 2015-2016), ens agrada fer una mica de valoració de com ha anat el curs. Per començar, podem assegurar, sense cap mena de dubte, que ha estat un any ple d'èxits pel club de lectura Pla 9, ja que s'han assolit tots els objectius que busca un club de lectura.

El primer factor que hem de tenir en compte és la rebuda per part dels tertulians de la programació proposada i hem de reconèixer que ens ha sorprès gratament que el menú d'utopies i distòpies hagi generat tant d'interès. Segurament, hem de donar "les gràcies" a aquest fet que la societat es troba en un període crític i que els ciutadans han pres consciència del seu valor com a elements bàsics d'aquesta societat. És normal, llavors que els lectors tinguin interès per endinsar-se en llibres que analitzen societats (algunes no tan llunyanes de la nostra).

Per una altra banda, s'ha de valorar el nivell de les tertúlies i, aquest any el nivell ha estat molt i molt alt, amb aportacions contínues de tots els participants (sabem que, a vegades, costa que els tertulians es deixin anar) i sempre tenint en relació al llibres proposats (cadascú amb el seu motiu per estar inclòs a la llista). Per tant, s'ha de felicitar als participants pel seu interès i per les seves valuoses aportacions.



Aquesta dinàmica tant positiva ha fet que el cicle d'aquest any s'hagi convertit en el de més èxit del Club Pla 9 en la seva curta vida. Però a part dels llibres proposats, els dossiers o el bloc, això ha estat possible gràcies al factor humà: sobretot a partir del grup que es va començar a formar durant el cicle de sèrie negra i que ha acabat de consolidar-se aquest any. 

Així que aquest curs 2015-2016 no pot començar de millor forma: amb un grup consolidat i animat per enfrontar-se al proper repte... que podreu descobrir en la següent entrada!

dimecres, 1 de juliol de 2015

Codi 27 : Brave New World

Si en l'entrada anterior parlàvem de com el concepte de Soma s'havia convertit en una icona cultural, el mateix podríem dir de la frase que dóna títol al llibre: Brave New World. Originàriament publicada en el llibre La tempesta de William Shakespeare (si heu llegit el llibre ja sabreu com s'introdueix aquesta frase), va ser el llibre de Huxley el que la va popularitzar com a sinònim d'un nou ordre mundial. A partir d'aquí podem trobar aquesta frase aplicada a moltes i diferents expressions culturals: des de discos, a capítols de sèries de televisió, còmic o jocs. Veiem alguns exemples:

Coberta de còmic de DC Comics


Caratula de disc d'Iron Maiden

Logo de segell musical

Programa de televisió amb el científic Stephen Hawking

Com podeu observar, la frase Brave New World, s'ha incorporat plenament al nostre substrat cultural (o a la cultura pop, si voleu). Actualment, no hi ha millor forma de mesurar l'impacte d'un llibre com Un món feliç.

 

dimarts, 16 de juny de 2015

Codi 27 : Soma

Aquest any hem pogut comprovar com molts llibres distòpics funcionen com anàlisi de la societat actual però també de possibles societats futures. I és habitual que algun element que aparegui als llibres s'acabi convertint en realitat. Al cap i a la fi, no deixen de ser llibres de ciència-ficció (tot i que hagi autors que ho neguin). 

En el cas d'Un món feliç, un dels trets característics, i més polèmics, de la novel·la (escrita, recordem, el 1931) és l'ús de la droga Soma com a agent de control sobre la població. Com bé diuen a la novel·la Soma té "tots els avantatges del cristianisme i l'alcohol i cap dels seus efectes secundaris" o "un centímetre cúbic cura deu sentiments depriments".

Poc podia imaginar Huxley que a partir de la segona guerra mundial, amb una societat el més feliç possible (sobretot als EUA en ple somni americà), els individus acabarien fent un ús massiu d'antidepressius com el Prozac o el Valium. Cert, no arriben a la generalització del SOMA i els governs no els reparteixen entre els ciutadans, però el seu ús recorda al del Soma: substàncies que permeten als ciutadans seguir amb la seva vida, obtenint un fals sentiment de pau i tranquil·litat. 

No és d'estranyar, a més, que aquest element del llibre hagi estat subjecte de múltiples interpretacions gràfiques (ja sabeu que ens encanta veure com s'han re-interpretat els conceptes literaris en cobertes, graffittis, il·lustracions...). Un cop d'ull ràpid per la xarxa ens permet veure exemples com aquests (no cal dir que totes les il·lustracions conserven els drets dels seus creadors i que es presenten aquí a títol merament informatiu):




I ja que s'apropen les vacances...


Codi 27 : Un món feliç d'Aldous Huxley

I, finalment, arribem al darrer llibre del cicle d'aquest any! I no podia ser un altre que Un món feliç d'Aldous Huxley, que comparteix amb 1984 de George Orwell el títol de "gran clàssic literari distòpic". Com sempre, el primer que us oferim és el dossier, que ja podeu consultar a la pàgina habitual (i, si no ho heu fet, sempre podeu recuperar els dossiers d'altres sessions anteriors). 

Esteu atents, que no trigarem en presentar la programació del curs 2015-2016!


dimarts, 26 de maig de 2015

Codi 26 : Els invents de B.F. Skinner (2)

Seguint amb els experiments/invents més interessants de B.F. Skinner ens trobem amb una "màquina d'ensenyar": un ordinador primitiu que mitjançant una programació bàsica anava oferint preguntes als estudiants d'una en una. Si l'estudiant responia correctament rebia un premi (aplicant les teories conductistes del reforç positiu). Aquesta màquina permetia treballar una àmplia varietat de matèries i, a part d'oferir (un altre cop) un sistema segur i controlat d'aprenentatge, també permetia aplicar un ritme adequat a les necessitats de cada estudiant. És un altre exemple de l'interès d'Skinner per millorar la vida de les persones a tots els nivells; en aquest cas l'educatiu.

Per a Skinner aquest tipus de màquina permetien a més que l'estudiant desenvolupés habilitats pròpies d'aprenentatge amb un sistema molt pràctic. D'aquesta forma, l'estudiant millorava la seva concentració i reduïa el nivell de distraccions. 


Codi 26 : Els invents de B.F. Skinner

Com a bon científic, B.F. Skinner va intentar aplicar les seves idees mitjançant diferents tipus d'experiments. Alguns d'aquests experiments es van fer amb coloms, altres amb rates i alguns (si es poden anomenar experiments) amb humans. Un dels més famosos va ser la creació d'un tipus avançat de bressol pels infants anomenat "air crib". 

L'objectiu d'Skinner era clar: alleugerir la feina dels pares i millorar la vida dels infants mitjançant la creació d'un bressol tancat amb control de temperatura i humitat. Aquest ambient controlat permetia reduir el consum i la neteja de llençols i roba i oferia a l'infant un espai confortable i segur. 

Sembla ser que aquest invent aconseguia tots aquests objectius, però l'opinió pública va considerar aquest aparell com un experiment amb infants i, per tant, la valoració va ser força negativa (tot i que es van arribar a criar més de 300 infants en aquest tipus de bressol).

Si teniu curiositat aquí teniu una foto:


I, si teniu més curiositat, aquí teniu un article de la revista Observer. 

Codi 26 : Walden 2 de B.F. Skinner

Un tipus de llibre que encara no havíem tastat al llarg d'aquest curs és el de la utopia científica. És a dir, llibres que intenten com es podria implementar una teoria científica concreta. En aquest cas ens trobem davant l'ús de teories conductistes per desenvolupar una comunitat utòpica anomenada Walden 2. L'educació, la cultura, l'economia o el paper de la política són alguns dels temes que es tracten en aquest interessant llibre del psicòleg B.F. Skinner.

Com sempre, podeu consultar el dossier a la pàgina habitual.


dissabte, 16 de maig de 2015

Gènere distòpic : la ciència ficció

Si analitzem rigorosament molts dels llibres utòpics i, sobretot, distòpics, podem arribar a la conclusió que la majoria es poden englobar dins d'un gènere molt més ampli com és la ciència-ficció. Fins i tot obres com 1984 o Un mundo feliz que són fruit d'èpoques molt concretes on el món encara experimentava amb la política i aspirava a trobar un model social més just i igualitari, entrarien dins d'aquest gènere.

Per desgràcia, la realitat ens ha demostrat que, per ara, no hem trobat un model prou beneficiós pel conjunt de la humanitat i, a més, semblaria que hem gastat la nostra capacitat d'implantar nous sistemes socials (potser per la por de trencar amb l'actual). Això s'ha vist clarament en els llibres de ciència-ficció que ara, en molts casos, presenten societats molt properes a la nostra i amb elements distòpics molt més subtils que ens demostren que el gran triomf del sistema ha estat fer veure que el sistema funciona. Un sistema econòmic i social que es manté pràcticament inalterable gràcies a disposar de sistemes de control de la població més soterrats que es basen en provocar en el ciutadà la il·lusió que no hi ha un model social millor i en un consum continuat que ofereix una sensació de felicitat momentània.

A partir d'aquest estat de la realitat, és normal que els escriptors de ciència-ficció ja no siguin tant obertament distòpics, ja que no fa falta imaginar un món futur distòpic quan el real ja ho és de formes més soterrades. Tot i això, alguns visionaris com William Gibson ja van explorar la potència i els perills de les societats interconnectades en títols com Neuromante o Mona Lisa acelerada (que són els orígens d'un subgènere distòpic com el cyberpunk) o alguns com Richard Morgan ens va portar cap a un món de neoliberalisme extrem on han desaparegut els estats i les multinacionals dominen el món en el seu llibre Leyes de mercado. Fins i tot alguns llibres com La larga marcha d'Stephen King (tot i que no es descriu la societat) o Snow Crash de Neal Stephenson (cyberpunk amb el llenguatge com a arma viral) podrien considerar-se llibres indiretament distòpics que critiquen una societat indirectament totalitària. Perquè aquest sembla el camí de la ciència ficció més actual: elaborar una literatura distòpica tant subtil com és la societat que ens envolta i en contraposició a la novel·la juvenil que hem vist en un post anterior que sí que ha agafat el relleu pel que fa a la distòpia més "tradicional" (si es pot dir així).

Codi 25 : Distòpies juvenils

A vegades els camins de la literatura són inesperats i els gèneres s'obren camí de la forma més sorprenent. Aquest és el cas del gènere distòpic, que va néixer amb l'objectiu de criticar la societat del moment a partir de faules polítiques i que, sorprenentment, ha vist com ressorgia amb força gràcies a la novel·la juvenil. 

És cert que és un tipus de literatura que pot apel·lar al públic jove: els llibres distòpics parteixen de la creació de societats totalitàries que intenten controlar la llibertat personal dels seus ciutadans i que provoquen l'aparició de cèl·lules rebels que lluiten contra el sistema. Amb aquesta base no és d'estranyar que els joves s'identifiquin amb aquests llibres i, tampoc és d'estranyar que les editorials i els autors hagin adaptat aquest discurs a la realitat adolescent. Al cap i a la fi els joves "lluiten" per trobar el seu lloc a la societat (que més d'un pot pensar que intenta controlar-los) i aquests llibres funcionen com a metàfora vital d'uns lectors que es troben vulnerables davant d'una societat que espera que es converteixin en adults i "aportin" les seves habilitats al bé comú.




I com tot moviment literari, aquesta onada també té les seves obres de referència: la més destacable és la megafamosa  saga de Els jocs de la fam de Suzanne Collins que s'ha convertit en el gran referent (amb adaptacions cinematogràfiques incloses). Però també trobem d'altres aquesta mateix Traició d'Scott Westerfeld, la saga Divergent de Veronica Roth o Junts d'Ally Condie. I aquests només són la punta de llança de tot aquest fenomen! Un cop d'ull a les prestatgeries de la Biblioteca Can Mulà (per exemple!) us permetrà observar de primera mà la vitalitat de la novel·la juvenil distòpica.


dimarts, 28 d’abril de 2015

Codi 25: Traición d'Scott Westerfeld

Canviem de tipus de lectura! Deixem de banda les utopies o distòpies clàssiques per apropar-nos a un nou subgènere que està triomfant a tots els nivells: les distòpies juvenils. En un altre post ja veurem alguns exemples d'aquesta nova fornada d'obres que estan enamorant a un bon grapat de lectors adolescents, però ara us presentem la lectura escollida i que, pensem, és un exemple digne: Traición d'Scott Westerfeld. Aquí la distòpia té aspectes (mai més ben dit) "estètics". 



Com sempre podeu consultar el dossier a la pàgina habitual.

Codi 24: El club de lluita 2???

Francament, si heu llegit El club de lluita fins al final no sembla gaire factible que es pugui publicar una segona part. El llibre funciona tant bé com una història única que qualsevol intent d'allargar la història podria ser considerar un moviment literari quasi suïcida. Però ja sabem que Palahniuk és un escriptor a qui li agrada agafar els camins més difícils. Per tant, si algú podia fer front a aquest repte, aquest és Chuck Palahniuk. Però clar, no ho podia fer d'una forma convencional: si algun cop heu llegit alguna obra seva és facil veure que és un fill de la cultura pop americana i que els seus referents culturals són de tipus molt divers. Així que no és gaire sorprenent que Fight club 2 arribi en forma de... còmic!!




L'editorial encarregada de la seva publicació és l'americana Dark Horse (on publica Mike Mignola el seu Hellboy o Frank Miller va publicar Sin City o 300). L'encarregat de dibuixar les històries que plantegi Palahniuk serà el sempre elegant Cameron Stewart. El primer número d'un total de 10 es publicarà el 27 de maig d'aquest any.

Més informació a la pàgina web oficial de Chuck Palahniuk!


Codi 24 : En imatges...

Al parlar sobre El Club de lluita no podem obviar la seva espectacular adaptació cinematogràfica. Si normalment les relacions entre les novel·les i les pel·lícules que les adapten les podem considerar com "difícils", aquí ens trobem amb un cas curiós d'interdependència. Tant la novel·la com la pel·lícula tenen les seves virtuts, que no són poques, però podem considerar-les pràcticament un producte únic fins al punt que es difícil llegir el llibre sense imaginar la narració amb l'atmosfera creada pel director David Fincher. Com sempre val més un trailer que mil paraules (però menys que veure la pel·lícula que, des d'aquí, us recomanem):



dijous, 12 de març de 2015

Codi 24 : El club de la lucha

Després d'uns quants viatges per realitats i propostes fantàstiques (alguna ben fosca com 1984) tornem a la societat més propera: la que ens rodeja. Una de les millors tertúlies d'aquest any va ser la de Bienvenidos a Metro-Centre de J.G. Ballard, així que podem considerar que els lectors tenen un especial interès en reflexionar sobre tot allò que ens envolta. I ara li toca el torn a un llibre d'impacte, El club de lluita de Chuck Palahniuk, que proposa respondre a la buidor de la societat consumista actual de forma activa, per no dir violenta.



Ja podeu consultar a la pàgina de dossiers el document corresponent.

Codi 23 : Philip K. Dick i la realitat

Un dels punts en comú entre tots els llibres que composen la programació d'aquest any és la capacitat per qüestionar la societat (ja sigui passada, present o futura). El que ja no és tant habitual és que els escriptors no només es replantegin les normes socials sinó que també ho facin amb la realitat. Però clar, quina societat pot ser la més inquietat sinó aquella en la que no ens podem refiar de la realitat que ens envolta o si no sabem distingir entre el que és real o no? I en aquest tema podem dir que Philip K. Dick era tot un mestre. Molts dels seus llibres tracten d'una forma o una altra aquest concepte que fa trontollar completament les bases de la societat i de l'individu. D'aquesta forma, els personatges de Dick acostumen a rebre les conseqüències de les diferents onades de realitat i intenten sobreviure sense acabar d'entendre clarament en quin nivell de realitat viuen.



A Do androids dream of electric sheep? trobem un exemple d'això quan Rick Deckard és portat a una comissaria de policia on no el coneix ningú i el lector té la sensació que ha entrat en una mena de món paral·lel. Però hi ha exemples molt més impactants com Ubik  on es parla de diferents nivells de realitat i el personatge fins i tot dubta sobre si està viu o no, The three stigmata of Palmer Eldritch on es tracten les drogues que permeten "somniar" altres vides o Flow my tears, the Policeman said   on el protagonista veu com la seva identitat és esborrada i ningú el reconeix.



Fins i tot podem dir que el mateix Philip K. Dick vivia en un món paral·lel. La seva addició a algunes substàncies i alguns problemes de caire psicològic el portaven a qüestionar-se contínuament la seva pròpia realitat. Així que no és difícil entendre perquè aquests temes són tan característics de la seva obra.

dimarts, 10 de febrer de 2015

Codi 23 : Blade Runner

Tot i que Els androides somien xais elèctrics? és un títol molt suggerent i original, aquest llibre cada vegada se'l coneix més per un altre molt més conegut: Blade Runner. I no és que aquesta expressió, que fa referència als caçadors de bonificacions que retiren androides, surti al llibre (que no ho fa), sinó perquè el públic en general reconegui l'obra com la que va donar peu a la seva famosa adaptació cinematogràfica. Clar, estem parlant d'un dels grans films de la història i que s'ha quedat gravat a la memòria visual de vàries generacions (tot i que va tenir una resposta més aviat tèbia quan es va estrenar). El treball visual del director Ridley Scott ens presentava un món decadent i fosc: el lloc més adient per reflexionar sobre la humanitat i la creació. Per suposat també destaquen altres elements com els actors Harrison Ford o Sean Young i la música de Vangelis. En definitiva, un còctel atractiu que ha influenciat a múltiples pel·lícules posteriors. 

I com un "trailer" val més que mil paraules...



Codi 23 : ¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas? de Philip K. Dick

Si fins ara hem llegit llibres que es qüestionaven tots els aspectes possibles de la societat, ara ens endinsem en un llibre que el que fa és posar en dubte el mateix concepte de realitat i sobretot, del que significa ser humà. I ho fem de la mà d'un escriptor d'aquells que podem anomenar "maleïts" i que va fer del concepte de "realitat" un dels seus temes clau (també és cert que la seva pròpia realitat era prou difosa) : Philip K. Dick.

Com sempre, ja podeu consultar el dossier de la novel·la a la pàgina corresponent.


dimarts, 3 de febrer de 2015

Escriptors utòpics : Thomas More i...?

Quan vam començar a elaborar la programació d'aquest any ens vam trobar amb un problema: hi havia molts més llibres "distòpics" coneguts que "utòpics". Per aquest motiu podeu trobar un cert desequilibri en el menú 2014-2015. També és cert que hem d'acceptar que els llibres sobre distòpies tenen un atractiu important: les situacions límits sempre tenen més "història" (al menys per saber perquè s'ha arribat a aquest punt) que no pas les societats perfectes que tenen aspectes més irreals. 

Potser, en aquest darrer punt, recau el "problema" de les utòpies: són propostes de societats perfectes que, per funcionar, han d'obviar un element tant essencial com la natura humana. Moltes vegades és difícil no caure en la temptació de pensar que les utopies funcionen gràcies a que els autors presenten uns ciutadans estàtics que no provoquen cap canvi ni semblen tenir cap ambició destructiva (l'avarícia, la ira, la violència, el poder...). Per la seva banda, les distòpies aprofiten totes aquests trets humans per desenvolupar les seves propostes. Això fa que aquests llibres siguin molt més propers al pensament humà "real" i impactin més al lector (que sempre pot jugar al joc de "què faria jo en una societat així?").

Entenem, per aquests motius, que les utopies no estiguin tant presents entre els lectors (moltes, a més, neixen dins de moviments socials i polítics concrets que poden haver quedat desfasats). Però no per això podem deixar de destacar-ne algunes: dins de la programació d'aquest any trobareu, per exemple, Walden 2 de B.F. Skinner, però també us animem a recuperar obres com Erewhon de Samuel Butler, A modern Utopia de H.G. Wells o, per què no, La República de Plató. I, si no, sempre ens quedarà la Wikipedia per seguir aprofundint en els móns utòpics. 



Codi 22 : Sant Thomas More, Sir



En les lectures que hem fet fins ara en aquest cicle de llibre utòpics/distòpics, hem pogut copsar que, un dels punts claus d'aquests llibres, és la personalitat dels escriptors que els han elaborat. És fàcil suposar que aquests autors (Orwell, Ballard, McCarthy...) van tenir (o tenen) un punt de vista crític sobre la societat o, com a mínim, se la qüestionaven habitualment. Fins a cert punt, els podríem considerar filòsofs que ens aporten nous punts de vista o ens permeten imaginar com es pot desenvolupar la humanitat, normalment a partir de certs moviments socials o polítics.

Però el cas que ens ocupa, el de Thomas More (1478-1535) escriptor d'Utopia (i creador de la mateixa paraula), és encara més impactant: More, va ser un polític/advocat/diplomàtic/teòleg/poeta/catòlic anglès de forta influència i presència a la seva època. Conseller del rei Enric VIII, era habitual que formés part de missions diplomàtiques gràcies a les seves habilitats negociadores. Fins i tot va arribar a ser Lord Canceller. Creient convençut, és sorprenent que s'arribés a qüestionar tant la societat del seu temps com per arribar a escriure un tractat sobre una societat perfecta. O potser, agafant el punt de vista contrari, pensar que, si ho va fer, va ser perquè havia pogut experimentar de primera mà tots els problemes socials i polítics del moment. La seva proposta, a més, va ser exhaustiva i no deixava cap punt sense tractar. Per tant, va ser una obra molt treballada i pensada a tots els nivells. 

Per desgràcia, la vida de More va tenir un final tant impactant com la resta de la seva vida. Es va situar en contra de la voluntat d'Enric VIII de divorciar-se i de la creació de l'Església d'Anglaterra i això va significar que el rei, que abans el tenia com a home de confiança, l'acusés de traïdor i el condemnés a mort. Ni les súpliques del Papa de Roma i d'altres reis i emperadors van lliurar a More del seu destí. 

Tot i així, la seva importància es pot comprovar no només amb els seus títols (sir i Sant a la vegada!) sinó també amb els recursos que treballen la seva obra o algunes reedicions dels seus escrits.