divendres, 11 de maig de 2018

Codi 53 Bis : La filla de l'amant d'A.M Homes

Les relacions entre els/les pares/mares i els/les fills/filles sempre és un bon tema per a un llibre. Especialment perquè en el fons tracten de les diferències generacionals que, si normalment ja són motiu de conflicte, encara ho són més si parlem de llaços familiars. Aquest any hem pogut ja llegir obres impactants com La pianista d'Elfriede Jelinek que es submergeix en una relació materno-filial molt tòxica i Elizabeth Strout ens ha demostrat que es pot fer un llibre profund a partir d'una narrativa aparentment senzilla. Però teníem altres llibres que haguessin pogut ocupar el seu lloc. 

Un d'aquests va ser La filla de l'amant, de l'escriptor nord-americana A.M. Homes que, de forma autobiogràfica, ens explica la seva relació amb els seus pares biològics (ella és adoptada) i com això l'obsessiona fins al punt d'intentar conèixer la vida d'aquests i també dels seus pares adoptius. S'ha de reconèixer que considerem a A.M. Homes una escriptora a tenir en compte com a cronista crítica del típic estil de vida americà com es pot llegir en el seu millor llibre Música para corazones incendiados (que mai hem pogut programar per manca d'exemplars).

Per què vam descartar aquest títol? Doncs perquè pensàvem que Elizabeth Strout mereixia aquest espais (gràcies sobretot a la seva importància actual) i perquè vam decidir guardar-nos aquest títol per a un possible propera programació del Pla 9. S'ha de ser previsor!

dijous, 10 de maig de 2018

Codi 53 : Em dic Elizabeth Strout

Una de les grans virtuts de la literatura i també dels seus encants és la capacitat per aportar noves plomes al món editorial (també podríem dir que es publiquen massa llibres, però aquest és un altre tema). I una de les darreres figures en aparèixer ha estat Elizabeth Strout que ara veu com les millors llibreries mundials exposen el seu darrer llibre, Tot és possible, com un dels grans esdeveniments de l'any. 

Tot s'ha de dir, Strout va tenir un començament literari prou digne amb Amy e Isabelle (1998), però no va ser fins la publicació d'Olive Kitteridge, que va guanyar el Premi Pulitzer a Estats Units (2009) i el Llibreter a Catalunya (2010), que va veure reconeguda la seva narrativa. Fins al punt de tenir una adaptació en forma de sèrie (que ara ja és millor que el cinema) amb l'oscaritzada Frances MacDormand de protagonista.



A partir d'aquest moment qualsevol dels seus llibres ha estat esperat amb gran expectativa per lectors i crítics i no acostumen a decebre'ls. També perquè Strout ha estat capaç de començar a lligar els seus llibres en una mena de món privat al voltant del poble d'Amgash i de la necessitat dels seus personatges per deixar una vida de penúria per anar a buscar un futur millor (i més modern) a grans ciutats com Nova York (present tant a Em dic Lucy Barton i a Els germans Burgess). I tot sempre a partir d'una prosa aparentment senzilla que amaga tot un complex laberint d'emocions.

dimarts, 24 d’abril de 2018

Codi 53 : Em dic Lucy Barton d'Elizabeth Strout

Després de La pianista d'Elfriede Jelinek, ens tornem a enfrontar a una història on mare i filla són protagonistes. Però ho farem d'una forma molt més intimista que llavors amb Em dic Lucy Barton d'Elizabeth Strout, una autora que gràcies a llibres com Olive Kitteridge o aquest mateix, s'ha convertit en una de les autores més reconegudes dels darrers anys i els seus nous llibres, com el darrer Tot és possible, s'esperen amb grans expectatives pels lectors. 

En aquesta història repassarem la història familiar de Lucy Barton gràcies a l'aparició de la seva mare, a qui fa anys que no veu, mentre la Lucy es troba convalescent a l'hospital d'una operació (i, per tant, no pot fugir de la conversa!).


I, per començar, el dossier habitual.






dijous, 19 d’abril de 2018

Codi 52 Bis : El mar de John Banville

En una programació de club de lectura sobre la família, estava clar que havia d'haver lloc per a una història de matrimonis. La presència d'Amos Oz amb El meu Mikhael era força segura però també es va sopesar un altre títol: El mar de John Banville. La veritat és que són dos llibres força similars ja que els dos expliquen la història intimista d'un matrimoni i estan escrits per dos autors d'una qualitat literària inqüestionable. El en el cas de John Banville fins i tot podríem dir que aquesta qualitat, representada normalment per una prosa molt treballada, no li ha permès obtenir el reconeixement a nivell lector que han tingut compatriotes seus com Martin Amis, Julian Barnes o Hanif Kureishi. Fins al punt que ha creat un "alter ego" literari, Benjamin Black, per poder assolir aquest èxit a partir de les seves particulars novel·les de sèrie negra.


Amb El mar, ens trobem davant de la història de Max Morden que, a partir de la mort de la seva dona Anna es dedica a rememorar paratges de la seva història familiar i, sobretot, de la vida en comú amb ella. Tot s'ha de dir, hem de pensar que allò que ens explica en Max són els seus records i, per tant la poca fiabilitat d'aquests. El llibre és força recomanable (va guanyar el Booker Prize l'any 2005) però aquest cop ens vam volen decantar per explorar una literatura una mica més exòtica, tenint en compte que els escriptors britànics ja els tenim més presents.

dissabte, 14 d’abril de 2018

Codi 52 : Amos Oz i el triunvirat (o no)

Sempre ens agrada escollir obres d'escriptors o escriptores d'altres cultures (en aquest cas, amb Amos Oz, la israelita) perquè ens permet fer un joc literari força interessant: estirar la corda a veure en quin context es mouen aquests autors i conèixer quins altres artistes són dignes de menció (i que poden seguir sent uns desconeguts pel nostre públic). 

En el cas d'Amos Oz vam veure que l'engloben dins d'una petita generació d'escriptors isralites anomenat "el triunvirat" juntament amb  A. B. Yehoshúa i Aharon Appelfeld. Una ràpida cerca al catàleg de les biblioteques públiques ens permet veure que en aquest cas s'ha publicat un bon grapat d'obres dels dos autors. Amb més presència de Yehoshúa (L'amant, El señor Mani, Viaje al fin del milenio, La novia liberada) que no pas d'Appelfeld (Flors d'ombra, Tsili, En Barfuss, l'immortal). Així que per aquest costat estem força coberts. 

El que és curiós en aquest triunvirat és que Appelfeld ha estat substituït darrerament per la figura de David Grossman, segurament l'escriptor israelitat més conegut del moment, gràcies  a obres com Tota una vida o Gran cabaret. Així que ja podeu veure que, fins i tot en aspectes com aquest de les "etiquetes", el món editorial és una jungla! 

dimarts, 10 d’abril de 2018

Codi 52 : El meu Mikhael d'Amos Oz

Resultat d'imatges de ‫מיכאל שלי‬‎Deixem el complicat món interior d'Elfriede Jelinek per gaudir de la lleugeresa aparent de la narrativa de l'escriptor israelita Amos Oz. En aquest cas ens trobem davant de la història d'un matrimoni (encara no havíem llegit cap!) i de com el pas del temps fa que es distanciïn cada cop més. 
És un canvi radical d'estil i to, amb l'objetiu de continuar introduïnt-nos en les relacions més properes de les nostres vides: les familiars.

I, com a tast, teniu el dossier aquí.




dilluns, 19 de març de 2018

Codi 51 Bis : Les correccions de Jonathan Franzen

S'ha de reconèixer que, des de bon començament, teníem molt clar que La pianista, el llibre més conegut d'Elfriede Jelinek, guanyadora del Premi Nobel de Literatura l'any 2004, havia de tenir lloc en la programació del curs d'aquest any, gràcies a la seva història sobre una relació tòxica entre una mare sobrecontroladora i la seva filla pianista. 


Tot i aquest fet, que no deixava opció per altres alternatives, us volem recomanar un altre llibre que pot complementar tots els que hem llegit o citat fins ara. Estem parlant de Les correcions de l'escriptor americà Jonathan Franzen. És un llibre extens (motiu pel que, a més, no el vam considerar seriosament) que, quan es va publicar, es va convertir en la "gran novel·la americana" perquè il·lustra de forma molt detallista els problemes i les inquietuds d'una família de classe mitja d'Estats Units (també perquè va ser motiu de polèmica al ser recomanat per la popular periodista de la televisió Oprah Winfrey, aspecte que no va agradar al seu autor). En el fons, però, el que fa l'autor és reflexionar sobre les febleses de la societat americana que viu als suburbis i el miratge de la felicitat autoimposada pel nivell social del que gaudeixen els Lambert (que així es diu la família).

Amb aqueta novel·la Franzen es va situar com un dels autors nord-americans de referència. Una posició que després ha acabat de definir gràcies altres novel·les (també de llargària considerable) com Llibertat o Puresa. Tots disponibles a la biblioteca per cert.